>> CÈL·LULA #6: FAULA
"Tots els contes s'ocupen de la substància unitària del Tot,
homes, bèsties, plantes i coses,
la infinita possibilitat de metamorfosi de tot el que existeix"
Italo Calvino
Dins de cada món, existeixen molts mons possibles. I com en un joc de miralls, podem entreveure els fils que ens connecten i els vincles que ens sostenen. Aquesta nova creació és un nou capítol en l'exploració contínua sobre el grup i tot allò que podem construir juntxs. Entorn al cos individual i els cossos col·lectius, la interdependència i la confiança mútua. Aquesta vegada dirigim la mirada cap al fabulós, cap a una amalgama de criatures fantàstiques, en una celebració de l'extraordinari en nosaltres.
ROSER LÓPEZ ESPINOSA - 'CÈL·LULA #6: Faula'
INFORMACIÓ ARTÍSTICA
Concepte i coreografia: Roser López Espinosa / Creat amb i interpretat per: Nora Baylach, Anamaria Klajnšček, María Arronis, Patrícia Hastewell, Matilde Casini, Noé Ferey, Genaro Gibils, Nicholas Baffoni / Assistents de coreografia: Nora Baylach, Anamaria Klajnšček / Música original: Mark Drillich / Dramatúrgia: Katarina Pejović / Vestuari: Åsa Gjerstad / Disseny espai escènic i il·luminació: Cube.bz / Coordinació tècnica en gira: Oriol Ibáñez / Aprenent: Irene Rojo / Producció executiva: Blanc Produccions
Producció: CÈL·LULA #6 Mercat de les Flors, II Pla d’impuls a la dansa
Coproducció: Temporada Alta
Amb la col·laboració de: Graner, centre de creació de dansa i arts vives, La Caldera – Centre de creació de dansa (Barcelona)
Fotos: Tristán Pérez-Martín / Vídeo: Ignasi Castañé
Durada: 60 min
LA FABULACIÓ COM A FORÇA
Per Bàrbara Raubert
Mercat de les Flors, Barcelona
La mirada cap al fabulós -en el doble sentit de la paraula: invenció i meravella- és la que Roser López Espinosa aporta al Cèl·lula, el projecte del Mercat de les Flors per acompanyar una peça de gran format i que aquest any celebra la seva sisena edició.
Roser és una coreògrafa de formes que van molt més enllà del estrictament humà. El 2017 va presentar la seva peça L’estol, la primera Producció Nacional de Dansa de Catalunya, on ens acostava al moviment de les aus migratòries i que ha viscut a través de multitud de cossos: “Es va originar a partir del duet Lowland (2013), la van ballar els estudiants de la MTD d’Amsterdam i actualment és peça de repertori de la companyia Scottish Dance Theatre”, explica aquesta enamorada de les excursions i dels documentals. L’observació de la natura l’ha portat a copsar la bellesa que es troba en llocs delicats i imperfectes, perquè “allò que està viu mai no és exactament simètric ni perfecte”. Ho podem reconèixer fàcilment en nosaltres mateixos: ben lluny de la perfecció. Però hi ha un altre aspecte que és igualment propi i que sí que pot tocar l’ideal.
Es tracta de la capacitat d’imaginar, de crear realitats diferents que, en ser projectades, es fan possibles. Amb Cometa (2021), la seva primera peça familiar, va explorar el món sideral al costat de moltes criatures i va constatar la potencialitat d’inventiva amb què naixem. Ja deia William Blake que la imaginació no és un estat, sinó l’existència humana mateixa. Però també va descobrir que en els adults empassats d’imatges, normes i convencions, aquesta es va atrofiant. Reavivar la fabulació és el desig de la seva última obra.
Alhora que és una manera de retrobar-nos amb el que som com a espècie, fabular també ens permet establir noves connexions i convertir-nos en una cosa totalment nova. Connectar i entrellaçar cossos ha estat una de les obsessions en la investigació formal d’aquesta coreògrafa. Els resultats també es poden observar com si fossin exercicis de convivència, amb una dimensió real. En aquesta ocasió ha decidit deixar l’escenari i cuidar-lo des de fora, treballant amb molta atenció amb tots els intèrprets. Alguns d’ells es coneixen des de fa molts anys, com Nora Baylach i Anamaria Klajnšček. També han treballat juntes anteriorment amb la dramaturga Katarina Pejović, la vestuarista Åsa Gjerstad i el compositor Mark Drillich, i les ha triades perquè “la història compartida és molt important, amb una mirada ja ens entenem i això ajuda molt durant el procés de creació”.
Els vuit intèrprets han treballat, entre altres coses, amb “la idea de trencaclosques, un cos fet de cossos interconnectats, precís i també proper al desordre. Els cossos col·lectius poden semblar un cos impossible, però aconsegueixen avançar perquè tenen la potencialitat de tot el que podem aconseguir junts. I alhora celebrem tot l’extraordinari, que ens fa criatures fantàstiques i úniques.” I aquesta és la meravella: la que fa possible allò (que semblava) impossible.
IMAGINAR ALLÒ QUE ENCARA ÉS INVISIBLE
Per Katarina Pejović
El món que compartim avui sembla estar esgotant les seves velles formes i fórmules fins a l’últim alè. Davant del seu propi final tal com el coneixem, aquest món demana (o més aviat, clama) redefinir, rearticular, potser fins i tot replantejar totes les nocions bàsiques de la seva existència, per poder ressorgir en un nou començament. Cal dir que els humans som els protagonistes d’aquest nou procés. Els passos que se suposa que hem de fer no requereixen grans gestos, al contrari. Es tracta més aviat de la multitud de petits passos entrellaçats amb amor i confiança, amb una perspectiva diferent de l’individu i de la comunitat. En lloc de plantejar retallades radicals, es tracta de cercar noves formes de transformació.
Aquest és un d’aquests petits passos.
El requisit previ per al seu desplegament és, tanmateix, la capacitat d’imaginar allò que encara és invisible, que encara no hem vist. La forma de les coses futures se’ns apareix primer a la ment, per poder prendre vida després. Ens endinsem en els vincles mutus que ens uneixen i que ens impulsen a crear noves formes, impossibles d’existir sense la confiança incondicional i la nostra entrega a la dinàmica grupal. Observem com el moviment col·lectiu invoca no només diverses formes de comunitat, sinó com aquest viatge sinèrgic d’entrellaçar-nos, agitar-nos, anudar-nos i deslligar-nos, recolzar-nos i mantenir-nos en suspensió, dóna lloc a criatures fabuloses. I encara que aquestes criatures fabuloses puguin ser efímeres, la seva breu existència deixa una empremta duradora i plena d’energia a la nostra memòria. El mirall en què ens mirem canvia de perspectiva, oferint-nos un nou reflex. Potser fins i tot una imatge que habita a través del mirall?
Aquest projecte és una celebració de l’extraordinari que hi ha en tots nosaltres.
